DE DISSENY

ARTICLE
De Disseny
Ferran Blancafort, 
Arquitecte i professor de l'Escola d'Art i Superior de Disseny de Vic.

Il·lustrada amb una fotografia on es veia un fragment d’un espai públic amb dues cadires situades de costat però capiculades, apareixia en aquest diari una nota que denunciava com en l’espai urbà es feia prevaler el disseny per sobre d’aspectes utilitaris. Empès pel desacord amb el concepte de disseny que expressava l’autor de la nota, voldria comentar el següent.

Els objectes, d’aquí el seu nom, són elements que estan fora de nosaltres, que en essència estan pensats i creats per actuar com a pròtesis per millorar les nostres capacitats.  Els objectes arriben a formar part del nostre entorn i ja no els veiem, els usem sense advertir la seva presència. Si un objecte no millora les nostres capacitats, es fa evident, esdevé impertinent, no pertany al nostre món. Imaginem que es trenca una pota d’una cadira que habitualment usem: passa a ser un objecte a la vista, que ja no ajuda, no millora el nostre estar en el món i només té presència.

D’objectes impertinents, que es fan mirar, que són a la vista, pura presència, el nostre entorn n’està ple i no estan espatllats, com la cadira de l’exemple. Des d’aquest punt de vista, que naturalment és un i no pretén ser l’únic, l’exemple al qual fa referència el redactor, no seria “de disseny “, seria “de mal disseny”.

Malauradament, associar el disseny genèric al disseny de la forma sense contingut, sense ànima, que es converteix en formalisme, conformisme, formes sense brillantor, és avui dia una constant.

Hi ha exemples en molts àmbits, és una actitud que consisteix a crear coses que tothom sàpiga que són falses però que per sobre de tot semblin autèntiques. Els parcs temàtics, o les fires medievals en són un bon exemple, exageració de les formes, sense contingut, pura buidor.

Això, en principi, com qualsevol expressió, no està ni bé ni malament, és la materialització d’una manera de fer, dependrà de quin sigui el nostre model individual, el nostre desig,  perquè ho recolzem o ho rebutgem, m’agrada / no m’agrada. Cada u pot tenir el criteri que vulgui a l’hora de considerar quan un disseny respon a les seves expectatives. Jo crec que si un disseny no ajuda, no millora la meva qualitat de vida, no és un bon disseny, per interessant que sigui formalment.

Penso que la necessitat de vendre objectes ha fet prosperar aquest disseny formalista que, exagerant la forma, crida l’atenció, és fotogènic, encantador, seductor, però que no resisteix una observació sota els conceptes exposats anteriorment. En urbanisme, ha passat el mateix, i si entenem la disciplina com a expressió, la materialització sensible d’un tarannà col·lectiu, tots en som responsables: tècnics, promotors, polítics, usuaris, periodistes, etc. 

Ferran Blancafort

Arquitecte

Professor de l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic

Enllaç a l'article