En
Francesc Ruiz era un alumne d’escultura. Al taller encara hi ha les
seves eines, els seus treballs a mig fer, els seus somnis que començaven
a ser forma i materia… Encara hi ressona la seva veu, encara hi corre
la seva ombra, encara s’hi guarda la seva memòria. I s’hi guardarà per
sempre. En Francesc era d’aquells que sempre hi era, a la feina, a les
festes, a les converses, a les estones perdudes i sempre guanyades…
Era, i és, part de l’Escola.
Dilluns va sortir de l’Escola per anar cap a casa, amb la seva flamant moto. I no va arribar.
Volem creure, però, que en algun lloc o altre va arribar. Allà on arriben els qui deixen aquest món. I és allà on el volem recordar; un àmbit on hi ha tot allò que ell perseguia: la bellesa, la sensiblitat, la justicia, la veritat, la vida.
Ens quedem amb un text seu de la seva llibreta de taller:
“Com saber escollir la fi d’allò que és infinit?”
Era, i és, part de l’Escola.
Dilluns va sortir de l’Escola per anar cap a casa, amb la seva flamant moto. I no va arribar.
Volem creure, però, que en algun lloc o altre va arribar. Allà on arriben els qui deixen aquest món. I és allà on el volem recordar; un àmbit on hi ha tot allò que ell perseguia: la bellesa, la sensiblitat, la justicia, la veritat, la vida.
Ens quedem amb un text seu de la seva llibreta de taller:
“Com saber escollir la fi d’allò que és infinit?”
